Vall del Xasgam
03-08-2002

Un dels últims paratges verges que quedaven a la Terra era la vall del Xasgam, que és a la part de l'Himàlaia que pertany a la Xina. L'any 91, hi va anar una expedició d'alpinistes que volien obrir una nova via d'escalada al Broad Peak, un cim de més de vuit mil metres. L'expedició la va patrocinar l'Ajuntament de Tarragona i un equip de Catalunya Ràdio va fer les retransmissions en directe. Un dels tècnics de la ràdio, Joan Gelabert, que també és alpinista, va quedar tan fascinat que es va comprar una càmera de vídeo per enregistrar l'expedició del 1992.

A la Vall del Xasgam no hi viu ningú. És immensa, té ben bé a la part central quatre quilòmetres d'amplada i al fons veiem la gelera, on anàvem nosaltres, que baixava del Broad Peak. I les dimensions enganyaven tant que hi va haver moments que deies: bé, travessem ara la vall i anem a l'altra banda, no? I va resultar que per fer això vam estar gairebé un dia.

Els xinesos estan molt capficats a mantenir una carretera que va a parar al Tíbet, i hi ha un punt en què ens desviàvem i anavem cap a la Vall del Xasgam. És que la muntanya, allà, està molt viva. Hi ha allaus, i la carretera està molt malament. Costa moltíssim mantenir qualsevol carretera, hi treballen contínuament. Sabíem que s'inundava aquella vall, i que en època de desglaç quedaríem incomunicats. Això feia una mica de por, és com un gran mar de lava sense aigua a l'hivern, però a l'estiu comença a baixar l'aigua de les glaceres de l'Himàlaia i es comença a inundar la vall fins que no es pot tornar a travessar.

Per portar el material vam llogar uns camells que ens facilitaven el pas d'algun d'aquests rius. El que no ens podien ajudar a salvar eren profunditats de dos metres d'aigua, aproximadament.

I era molt curiós, perquè els camellers en sabien moltíssim, de cuinar. Feien una mena de croquetes que embolicaven, hi posaven carn i coïen amb greix, amb un greix que portaven. I ho vam tastar i, realment, era boníssim. Feien combinacions increïbles amb verdures de tota mena, que semblaven pizzes.

Això és un fenòmen que els científics encara no saben ben bé per què es forma, que en diuen "penitents". Els penitents es formen a les glaceres i són torres. Algunes tenen 40 i 50 metres d'alçada de glaç, i viatgen amb la gelera, seguint el curs de la vall. Travessar una gelera d'aquestes és un veritable laberint de corredors i corredors enmig d'aquestes torres de gel, oi? Mentre pujàvem, doncs, per creuar el coll que donava accés a la vall del Xasgam, vam creuar un poblet d'una tribu anomada els Iogurs. Els Iogurs són ramaders i tenen les cabres allà tot l'estiu; quallen la llet i fan una mena de formatges que assequen i conserven durant tot l'any. Agafen els excrements dels animals, els deixen assecar i un cop secs els fan servir de llenya, perquè, allà, de fusta i d'arbres no n'hi ha.

Una noia que anava sola va donar de mamar a la seva criatura davant nostre, fins que la criatura es va calmar. Aleshores la va tornar a posar a terra, la va tornar a embolicar, molt ben embolicada, se la va carregar a l'esquena com si fos una motxilla i va continuar el camí cap al seu poble. Ben bé un dia de camí hi havia, sola per les muntanyes.