Calcuta
07-07-2002

S'ha escrit molt sobre Calcuta, perquè és una de les ciutats de l'Índia més impressionants, ja que la major part de la població viu en unes condicions d'extrema pobresa. Calcuta genera imatges tan impactants com la de centenars de persones remenant les escombraries d'un immens abocador intentant trobar alguna cosa per menjar o per reciclar. No és una ciutat turística, però hem conegut una parella que s'hi va passar una setmana.

Lluís Duran: Calcuta, com totes les grans ciutats de l'Índia, són caòtiques, desordenades, brutes, però tenen l'encant de l'Índia. Bé, el que es pot fer a Calcuta, a part de passejar, que és el més interessant, com a qualsevol lloc de l'Índia, és apropar-te a l'estació de Howrah del tren, creua un pont, que ja passar aquell pont és al·lucinant, s'ha de passar i veure tota aquella gent que està a l'estació. El primer dia penses que és gent que està esperant el tren o que acaba d'arribar. Quan portes uns quants dies veus que aquella gent ha arribat a la ciutat, no sap on anar, es queden allà tota una família i passen dies, setmanes, mesos.

Sílvia Pons: El pont de Howrah és un pont que creua el Ganges i passa fins a l'estació. Hi ha barris sencers de barraques, repenjades a les parets del pont. Quan camines per allà hi ha moments en què et sents molt malament, perquè penses en tot el que tu tens i a vegades lo descontent que estàs, que vols més, i realment amb tant poc com es pot viure. La gent passa molta gana, però, per sort o per desgràcia, s'han acostumat a menjar molt poc, perquè no tenen el suficient per menjar, el que passa és que subsisteixen, no saps ben bé com, perquè nosaltres no podríem, però subsisteixen.

LL.D.: A Calcuta, un del llocs recomanables per anar a passar una tarda o un matí és Kaligat. És un temple gran, és gairebé com un barri, allà hi viu gent, hi ha botigues. Potser la mentalitat dels hindús amb la nostra no té res a veure, aquí, la religió queda molt separada de la vida de carrer, allà és tot el mateix. La religió està junt amb la botiga, el que no ven flors ven cocos i aquests cocos es fan com ofrenes en el mateix temple. Les cremacions a prop del riu, doncs, tal com les volem veure o creure aquí, sempre seran d'aquesta manera, veure una pileta de llenya i demés. Però com que no donen a l'abast, al darrera d'això hi ha uns forns elèctrics que no paren de cremar els morts de l'Índia i quan passes per allà, doncs, l'olor que sents és això, que estan cremant. Bé, als afores de Calcuta hi ha unes extensions tremendes, grandíssimes de les "basuras" que es generen de la mateixa ciutat. I el sorprenent es veure que allà hi ha una gent que hi viu i espera que arribi aquesta "basura" per triar, remenar, buscar, reciclar un trosset de plàstic, una ampolla, qualsevol cosa que per ells els pot ser d'utilitat.

S.P.: Jo, aquest viatge només el recomanaria a gent molt especial. I és molt dur. El més impactant de Calcuta és el seu somriure.