Thermalia, Caldes de Montbui
11-07-2002
L'artista català Manolo Hugué va passar els últims anys de la seva vida a Caldes de Montbui, perquè els metges li van recomanar que prengués les aigües termals. Per això, en aquesta localitat del Vallès Oriental, hi ha un museu on s'exposa una part de la seva obra escultòrica i pictòrica. El museu es diu Thermalia, perquè també està dedicat a la cultura termal.
Aquesta aigua surt a 74 graus. És la de la Font del Lleó de Caldes de Montbui, i els balnearis que hi ha aquí a la vora fins i tot l'han de refredar una mica per que no se'ls rosteixin els clients. Caldes, com el seu nom indica, té una tradició termal que ve de lluny. Una tradició que es recull i s'explica al Museu Thermalia.
S'hi explica amb molta eficàcia pedagògica com eren les termes romanes. Com és prou conegut, als romans els agradava molt, això de la mullena. i ja feien amb tot l'instrumental necessari, els seus banys de vapor, els massatges i tot el que calgués. Pel que fa a l'estructura arquitectònica, ho tenien tot pensat per aprofitar al màxim la temperatura i les propietats terapèutiques de l'aigua. I a més, amb un gust refinat, com dóna a entendre un mosaic trobat aquí mateix, a Caldes de Montbui.
En aquesta població va passar els darrers anys de la seva vida l'artista Manolo Hugué, precisament perquè li ho havien recomanat els metges. I per això aquest museu li té dedicada una bona part dels seus espais. Aquí s'explica amb un cert deteniment la vida de Manolo. "Vida de Manolo" és justament el títol d'una obra de Josep Pla dedicada a l'artista Hugué.
Una infància complicada. Amb 4 anys la seva mare se'l va endur a Cuba per buscar el pare, un militar que s'havia fet fonedís. De jovenet, a Barcelona, va freqüentar l'ambient dels pintors que es reunien als Quatre Gtats. Al museu hi ha el dibuix que d'ell va fer Ramon Casas. Com tants artistes de l'època va tenir també la seva època bohèmia a París. Allí hi va conèixer una cambrera anomenada Tototte que seria la seva dona fins a la vellesa.
La seva projecció internacional com a artista va arribar quan es va posar en mans del marxant d'art jueu alemany Kahnweiler, i durant molts anys la seva vida es va moure entre Barcelona i Ceret (per cert que al Museu d'Art Contemporani de Ceret, al Vallespir, hi ha exposada obra molt notable de Manolo Hugé). Però -com déiem- va acabar els seus dies a Caldes de Montbui, prenent les aïgues.
Amb la seva fidel Totote i amb una filla adoptada que es deia Rosa. Ja després de la seva mort, Totote i Rosa van mantenir viva la il·lusió de la seva presència en l'ambient de la casa on vivien, el mas Manolo.
En dues de les pintures d'Hugé aquí exposades hi veiem Totote i Rosa, però el que hi predomina i era el seu fort era l'escultura, on va practicar un estil clàssic, però alhora molt particular. L'art, deia el mateix Hugué, no és pas una cosa essencial, i jo no necessito fer escultura per ser l'home que sóc. L'escultura és la manera més pràctica que tinc per controlar el meu esperit, per saber si sóc una bèstia embrutida o una bèstia desperta.
Al Museu hi ha també força obres de Picasso. Manolo Hugé, al llarg de la seva vida va tractar una infinitat d'intel·lectuals i d'artistes. Però va tenir un tracte especialment sovintejat amb Picasso, de qui en veiem algunes peces de ceràmica, encara que hi ha també quadres i dibuixos.
Hi ha una col·lecció de cartells d'exposicions fetes per Picasso per tot el món. Una col·lecció que pertanyia a Hugué i que ara forma part del fons del museu. Els cartells els tenen a una sala on, d'una altra part hi ha unes cadires de vímet tan pròpies dels ambients balnearis. Ideal per descansar.
|
