Venècia
16-06-2002

Venècia és una de les ciutats considerades més boniques del món. És un destí turístic molt habitual i, a més, és molt assequible per als que vivim a Catalunya. Però el reportatge que els presentem no és el del típic viatge a Venècia. El seu artífex, Josep Rota, ha fet un muntatge a partir de dos viatges que va fer a aquesta ciutat amb quinze anys de diferència. Jugant amb la diferent qualitat de les imatges de cine de vuit milímetres amb què va enregistrar el primer viatge en comparació amb les imatges del segon viatge, enregistrades en vídeo, Josep Rota explica que es va trobar dues Venècies diferents, perquè la primera vegada que hi va anar es va trobar amb una ciutat vella i decadent, mentre que quinze anys després, Venècia estava molt més nova perquè l'havien netejat tota.

Realment, Venècia, el que et sorpren més el primer cop que la veus és la personalitat que té. Per molt que t'imaginis els canals o hagis vist fotografies, un cop hi ets i respires aquell aire, és realment especial. El primer cop vaig trobar que Venècia era una cosa totalment decadent, però molt bella, bella amb b alta. Realment, ho veies i pensaves: "Com poden estar les coses així?". Hi ha quatre llocs clau no tan decadents, però la resta estava bastant deixat. Els llocs decadents m'agraden perquè origino una pel·lícula una mica introspectiva, una mica reflexiva. El primer cop que vaig estar a Venècia vaig tenir aquesta sensació, jugant amb el tòpic de la Venècia que es mor, però que al mateix temps és molt turística. Potser es mor perquè és massa turística, jugant amb el tòpic de la Venècia que mor.

La segona vegada va ser diferent, veus que han fet allà el que han fet aquí. Hi ha més carrers "peatonals", s'han posat pedres noves, i la incoherència, una mica, que, quinze anys després, Venècia era més jove i jo, en canvi, era quinze anys més vell. Vaig pensar que, si m'agradaven les coses velles, ara hi ha coses que, en areglar-les, ja no semblen velles.

El segon cop desapereixia el tòpic de la mort o no de Venècia, pensaves: "Però Venècia, què és?". Doncs Venècia és un ésser casi viu, com tu mateix, però que, en lloc d'envellir, es rejoveneix.

La conclusió és: Sigui com sigui, sempre val la pena tornar a Venècia per veure com està. Intueixo que és diferent, depenent de l'estat d'ànim del viatger, però que és una ciutat tan clàssica, però tan artísticament explosiva i tan peculiar, que a qualsevol viatger li ha d'agradar. Tant al que li agradin les coses molt ben posades com al que li agradi el desordre, perquè té de tot. Té llogarets que penses: "Per molt que hi torni, mai el tornaré a trobar", i té llocs que és allà on va a parar tothom.

Penso que, a més, ha de canviar molt segons l'època de l'any i ho dic a la pel·lícula: "Aneu-hi a l'època que pugueu, no té cap importància". Si hi ha molta gent, la mateixa gent enriqueix la plaça de Sant Marc. Si no hi ha ningú, doncs et pot agafar una mica de cosa en un carrer fosc, però això també és maco. I per això la recomano, perquè crec que a ningú defrauda. Jo no he conegut mai a ningú que em digués que li ha decepcionat Venècia.