Patagònia
08-06-2002

El primer viatge que hem recollit és a la Patagònia xilena, on hi ha la gelera més pròxima a l'Equador, la Laguna de San Rafael. El viatger és Josep Jordi Queraltó, una persona que ha recorregut mig món amb la seva càmera. És un dels fundadors de la Secció de Cinema i Vídeo del Centre Excursionista de Catalunya i té centenars d'imatges dels seus viatges pel món a partir de les quals s'escriu un dietari molt interessant.

Era el segon viatge a la Patagònia. O sigui, havíem fet primer la Patagònia argentina i, en aquest cas, ens vam centrar en la Patagònia xilena, que és la mullada. Ens va ploure sempre.

El que podríem dir que ens va entusiasmar i és el que jo tenia una certa il·lusió per visitar, era la part dels gels, la part de la Laguna San Rafael, que tinc entès que és la gelera més a prop de l'Equador.

Ens va estranyar i sorprendre la Laguna San Rafael. I és clar, potser no és d'estranyar si tenim en compte que és una llacuna que està a sota d'un massís de 4.000 metres. Té una certa raó que hi hagi aquella fredor allà baix, perquè queda molt tancat. És com un fiord, però no és un fiord. Allà en diuen llacunes o en diuen "senos".

Vam fer el típic whisky amb gels mil·lenaris, perquè, és clar, aquells gels no són els glaçons que ens serveixen en un bar, són gels mil·lenaris. No es sap mai, una gelera, aquell tros de gel que t'ha tocat, quants segles té enrere.

És la part emotiva, la part divertida. Però la impressió és que gairebé tots els companys estàvem silenciosos, només contemplant la naturalesa, el silenci. Només senties el rosec del gel al trencar amb nosaltres o entre les geleres. Amb el tros impressionant que tota una massa de gel es va girar a la nostra vista. I hi havia aquells "ooooh" típics i emoció. Ningú es va recordar que tingués fred. Era impressionant veure aquella massa, una muntanya que s'està girant i que s'està netejant. Perquè les geleres acostumen a ser brutes i, quan es giren, surten netes, surten immaculades.

Un pas que vam fer a l'Argentina, que va ser molt interessant i per això vaig estar motivant els meus companys perquè ens hi apropéssim, era anar al Parc Nacional de Los Arrayanes, a San Carlos de Bariloche. Los Arrayanes són un tipus d'arbre que tinc entès que només està allà. És a dir, així com ara, per exemple, anem a Granada i hi ha el Jardí de los Arrayanes o El Patio de los Arrayanes, són uns arbustos. Però aquí no, aquí són parcs, són arbres que Déu n'hi do l'alçada que tenen, però molt interessant la seva fusta, la seva grogor, el seu pes. Jo crec que si un tronc d'aquests el tires a l'aigua s'enfonsa, perquè té molt contingut d'aigua i és molt fred de tacte.

D'allà, el que em va atraure va ser la naturalesa. Em va atraure especialment San Rafael i després San Carlos de Bariloche. Els argentins diuen: "Si usted no conoce San Carlos de Bariloche, usted no conoce la Argentina".