Pla d'Urgell, cassola i lifara
14-06-2002

Al Pla d'Urgell els fruiters, els cereals i l'horta són de regadiu perquè els canals i sèquies que la travessen van convertir aquella terra erma que era al segle XlX en un jardí. La Tana Collados ha vist com es fa una coca i una cassola; aquí sempre estan a punt per a fer una "lifara" que no és altra cosa que una gresca... una menja colectiva.

A mitjans del segle XlX, el canal d'Urgell i una tupida xarxa de sèquies van canviar la planura de secà que havia estat el Pla d'Urgell en una terra de regadiu on es cultiven cereals, hortalisses i arbres fruiters.

A Vilanova de Bellpuig, en una zona eminentment agrícola, les terres de cal Valls són un excepció. El Rubèn i la Maria són la segona generació d'una família que va apostar, fa 20 anys, per l'agricultura ecològica.

Les hortalisses que hi tenen, com les cebes, per exemple, no han de rebre ni fertilitzants, ni tractaments que no siguin naturals. Per això, per combatre les plagues, han de restablir l'equilibri ecològic (amb arbustos que planten als marges).

Rubén Valls: "Has de crear tu una mica l'ecosistema i per això s'han tornat a plantar plantes mel·líferes, que fan flor i fruit, que és lo que més profit en treuen els insectes i els ocells i és també un refugi per als insectes, perquè hi sigui quan tinguis una plaga, perquè són els depredadors naturals que combatran aquell insecte."

És un exemple de modificació del paisatge per anar a millor. Però la relació de l'home amb el seu entorn també té una traducció culinària.

D'abans que el canal canviés el paisatge del Pla d'Urgell han quedat costums culinaris lligats a les feines del camp. Un d'aquests plats, de quan les colles anaven a segar els cereals, és la cassola del tros.

A Linyola han donat el nom del poble a aquest guisat que originàriament feien al camp amb conill, cargols i espinacs. El Josep Amorós n'ha fet un plat típic del seu restaurant.

Josep Amorós: "Això va sortir del camp, però ara aquí a Linyola, com que ens agrada molt i la fan tots els homes de Linyola, pràcticament no necessitem cap excusa per fer una cassola. A lo millor fan una obra i al final d'obra s'ajunten els paletes i l'amo i tots els fusters i els electricistes i fan una cassola com a final d'obra i fan una bona "juerga", una bona lifara."

És la mena de plat que vincula els costums i el paisatge.

Tana: "Els cargols són del país, del terreny també?"
Josep: "Sí, els cargols són tots del país, i és una de les claus de la cassola. Són bovers però també se n'hi pot posar de plans, si no en tens de bovers, però l'estrella de la cassola és el cargol bover i, a més a més, és el més delicat, perquè si n'hi ha algun de mort ens pot fer malbé tota la cassola, i els hem de triar tots un per un."
Tana: "Per què?"
Josep: "Perquè el cargol mort tufeja molt i és molt ofendós, i aquest tuf ens faria malbé la cassola."

Diuen que no hi ha res com les brases per aconseguir una bona escalivada; l'ingredient que dóna nom a les coques de més tradició a la zona, com les fan, des de fa 3 generacions, en aquest forn de Vilasana, el Toni Balaguer i la seva família.

Concepció Balcells. "La padrina deia que si no hi havia "fato" a la coca...que hi havia d'haver força "fato" que la coca fa més goig.... Com més escalivada més maca queda i més bona és, clar. "

Les d'escalivada són, si fa no fa, les mateixes coques salades, que amb noms diversos es repeteixen a les comarques de tota la Catalunya Nova. Les que fa el Toni Balaguer, s'han fet famoses al Pla d'Urgell.

Tana: "La cerimònia de l'oli és important?"
Toni: "Que sigui oli d'oliva, sempre ha de ser d'oliva."

El Toni, que va aprendre l'ofici de forner del seu avi i del seu pare, fa les coques d'escalivada igual que ells, però ha deixat de ser una menja estacional, perquè, ara, d'hortalisses d'estiu n'hi ha tot l'any.

CASSOLA DE VINYOLA