El so

El so, ja sigui música o efectes, el podem fer sevir per donar continuïtat a les imatges. L'espectador troba normal que les imatges que apareixen en pantalla siguin molt diverses i que canviïn a un ritme molt accelerat, que es facin aparèixer tan fragmentades com es vulgui, amb salts d'enquadrament i, fins i tot, d'il·luminació. En el cas del so, en canvi, aquesta mateixa fragmentació és més difícil de fer: una banda sonoraamb sons diversos i fragmentats pot crear sensació de caos si no es fa amb un bon criteri.

Aquest clip ens mostra com la música té la facultat d’unir imatges.  En aquest cas, les imatges pertanyen a un sumari de programa informatiu que presenta diferents temes amb els seus recursos visuals.  La música, en la seva funció copulativa, fa que les imatges presentades quedin homogeneïtzades en un sol bloc, reforçant el seu nexe conceptual: formen part de l’actualitat que a continuació el programa presentarà.

El so pot crear un espai sonor (i, per tant, invisible) al voltant d'una persona o d'un objecte. Així, si mentre veiem algú en un pla tancat assegut en un banc posem so d'onades i gavines, podem imaginar que es troba al costat del mar, o en un bosc si sentim ocellets, o al costat d'una autopista, o d'una estació de tren, o en un aeroport… Només cal posar-hi el so corresponent i de seguida tindrem el personatge perfectament situat.

Hem triat 12 segons d’imatges de La Riera per mostrar el poder de l’ambientació  sonora.  Les imatges originals es repeteixen en tres ocasions per canviar l’espai sonor i així transportar una mateixa acció a diferents circumstàncies de localització:  prop dels transitats carrers d’una ciutat, a tocar d’un port marítim i en un entorn de tranquil·litat escapçada per la visió d’alguna cosa desagradable.  D’aquesta manera volem il·lustrar la valuosa capacitat que té l’ambientació sonora  per influir sobre unes mateixes imatges.

Tots hem vist alguna vegada una parella asseguda a la barra d'una discoteca parlant tranquil·lament malgrat que hi hagi una música de fons que segur que deu ser fortíssima de volum, però que, tot i així, no ens destorba. Això és perquè el diàleg es grava a part i la música s'hi afegeix més tard, amb el nivell de volum convenient perquè s'entengui bé tot el que diuen.

A la tele, d'una manera; en la realitat, d'una altra de molt diferent, tot i que, per sort, no tenim ocasió de comprovar-ho gaire sovint! Com que el so té una gran capacitat d'evocació, si a una acció s'hi afegeix un so especialment triat, l'efecte és molt superior. Per això els cops de puny s'acompanyen d'un so que suggereix un impacte contundent, i les espases o els cops de kung-fu, d'un xiulet quan tallen l'aire. Fins i tot a les explosions que es produeixen en el buit de l'espai exterior -i que, per tant, serien absolutament silencioses- se'ls afegeix el so corresponent.

Un gag de Crackòvia ens serveix per introduir un recurs sonor molt utilitzat al llarg de la història de l'audiovisual: l'emulació d'un cop de puny o, en aquest cas, d'una bufetada. Després de la seqüència original, l'acció es repeteix en quatre ocasions: la primera mostra un efecte exagerat, amb intenció humorística, mentre que les tres següents presenten, progressivament, diferents intensitats sonores aplicades a l'acció de la bufetada.

El que sobretot fa la música és provocar emocions. Una música alegre ens fa posar contents i una música trista ens entristeix. I la música també comunica: per exemple, les músiques que solen acompanyar escenes de por i que anuncien un perill imminent, les músiques grandiloqüents i pausades que anuncien que el perill ja ha passat... Això vol dir que, canviant la música, podem canviar el sentit i la intenció de les imatges.

Parlem de música objectiva quan és evident que estem escoltant la mateixa música que els personatges que hi surten en l’enquadrament. La música subjectiva, en canvi, és un recurs narratiu que s’utilitza per incrementar les emocions dels espectadors. Per exemple, quan sentim una música inquietant mentre algú obre la porta d’una habitació a fosques.

És el canvi de so d'agut a greu quan un soroll com, per exemple, el motor d'un cotxe, passa d'acostar-se a allunyar-se: quan s'acosta, el so és més agut, i quan s'allunya, el so és més greu. Afegit a un objecte que entra i surt ràpidament davant de la càmera, crea un efecte de velocitat molt convincent.

La Viquipèdia defineix l'efecte Doppler com a la variació de la freqüència de qualsevol ona sonora emesa per un objecte en moviment. Un dels exemples més didàctics és l'aproximació d'un tren fent sonar el xiulet: mentre s'acosta el so del xiulet es percep més agut i quan s'allunya el so es percep més greu, tot i que el xiulet sempre està emetent amb el mateix to. En aquest clip podem comprovar l'efecte Doppler en imatges que mostren el pas d'un helicòpter, d'una ambulància i d'un cotxe de rally.

Tots sabem que el riure, igual que els badalls, s'encomana fàcilment i també sabem que riure acompanyat és més fàcil que riure sol.. Per això a les sèries còmiques és freqüent afegir-hi rialles enllaunades.

Al marge de les ocasions en què volem provocar una emoció determinada, com ara tristesa o por, la música és útil per contextualitzar imatges diferents i també per subratllar instants particularment intensos, com ara l'arribada d'una notícia o una reacció sobtada.  La música també és molt útil per marcar el ritme d’una seqüència.

D'una banda, el muntador musical, s'encarrega de sincronitzar els elements que configuren la banda sonora (principalment, la música, els efectes i els diàlegs), i crea elements sonors nous quan cal. Al final del procés, el tècnic de so

equalitza els elements sonors perquè els diàlegs s'entenguin bé, els efectes sonors no siguin massa contundents o massa poc i la música estigui amb el nivell de volum adequat.

De tant en tant cal generar sons inexistents per acompanyar un robot de nova generació, un artefacte estrafolari, una arma futurista… És una bona oportunitat de lluir-s’hi per al muntador musical de lluir-se.

Podem veure dues versions d'una història del Professor Boig del canal Súper3. La primera ens mostra la seqüència només amb el registre sonor gravat en el plató, mentre que la segona conté tots els efectes –i alguna música- col•locats després de passar pel procés de Muntatge Musical. L'espectador podrà comprovar fàcilment com, amb l'elaboració del paisatge sonor, la informació afegida fa que la seqüència d'imatges agafi sentit i quedi completada.