Francesc Escribano: "El vincle de confiança entre TV3 i el seu públic fa possible 'Generació D'"
Conversem amb Francesc Escribano, exdirector de TV3 i responsable de "Generació D", un documental que, a través d'un seguit de persones entrevistades cada set anys, reflexiona sobre el pas del temps i els canvis en la vida. Un retrat d'una generació que es podrà veure aquest dimecres a les 21.50 a TV3.
Francesc, com va sorgir la idea d'anar seguint la vida d'aquestes persones, tal com fa "Generació D"?
L'origen és un programa de "30 minuts", l'any 1989. En aquell moment hi havia la sensació que la generació que pujava era diferent de totes les anteriors, la primera que havia nascut ja en democràcia. Vam voler fer la prova i saber com pensava aquesta gent, quins valors els orientaven...
Vam entrevistar setanta joves de cinc instituts diferents. El resultat va ser un programa molt interessant. Però una vegada vist el reportatge, vaig pensar que era una generació emblemàtica, i que valdria la penar tornar-los a veure d'aquí a set anys. I així ho vam fer: vam guardar les cintes i hi vam tornar set anys després. I set anys després, una altra vegada. I aquesta és la quarta vegada que ens trobem amb ells.
I per què aquest termini, sempre de set anys?
Teníem la sensació que set anys marquen una etapa a la vida. Quan dius: què seràs, d'aquí a set anys? Què faràs? Et fas uns càlculs, unes idees... I t'adones que set anys és un temps suficient per poder jutjar si la distància entre el desig i la realitat s'ha acomplert o no.
Com vau triar els protagonistes?
No vam buscar gent excepcional: volíem retratar la normalitat. Sí que vam buscar varietat geogràfica, sociològica, econòmica.... Aquest va ser el criteri inicial, i s'ha anat decantant cap a uns personatges a qui, d'alguna manera, els han anat passant coses més interessants que als altres. Perquè el nombre de protagonistes s'havia d'anar reduint: el primer any eren 70, el segon 18, a la tercera entrega 12 i en aquesta 8. Si no reduïm el nombre de personatges, no tenim espai material per poder abraçar les diferents vides i donar-los les quatre capes.
És aquesta quarta entrega de "Generació D" la més reveladora de totes?
Sí, cada entrega és més interessant que l'anterior. La segona vegada que ens vam trobar amb els protagonistes, ja es notava un canvi, i tenia gràcia. Tenien 22-23 anys. La tercera vegada algun havia començat a tenir fills, s'havia separat.... Però en aquesta entrega estan tots per sobre dels 40, i aquí sí que ja tens una perspectiva important de la vida.
Igual que han evolucionat els protagonistes, ha evolucionat la teva manera de mirar, de veure'ls?
Sí, fent aquest documental t'adones que la vida és allò que et passa mentre fas plans... com un allau que et passa per sobre i que et desmunta qualsevol dels plans que puguis fer. Jo he après molt escoltant-los: són uns protagonistes que han acceptat aquest joc de mirar-se a si mateixos i fer-ho en públic, un cop cada set anys. Amb ells aprens molt de les circumstàncies de la nostra condició com a éssers humans.
Quin és, per tu, el valor d'aquest producte televisiu?
El gran valor és la projecció: et veus reflectit en aquestes vides. En qualsevol d'elles. Perquè en el fons són vuit vides molt diferents però vuit vides molt normals. I això et fa reaccionar... és com una bufetada. L'altre gran valor és que, quan mires el reportatge, de seguida penses: "Això no ho havia vist mai." T'adones que és un material que prestigia molt la cadena que el fa, té un valor increïble: mira la societat que ens envolta d'una manera única.
Potser aquest tipus de producte no seria possible en una altra cadena?
No, seria impossible. El pacte que s'estableix entre la cadena, els protagonistes i jo, tot plegat... és una cosa bastant única. Hi ha com un vincle que només s'estableix entre TV3 i el seu públic, un vincle de confiança, i que fa possible aquest programa. Perquè veure el que deies amb 15 anys... de vegades et pot fer pujar els colors a la cara. I que ells acceptin fer-ho, demostra el seu valor i la seva confiança en la cadena.
Amb el pas dels anys, s'ha establert, potser, una certa relació d'amistat amb els protagonistes?
En principi, no. Mantenim el contacte, però sempre ens acomiadem amb un: "Ens trobem d'aquí a set anys!"
I fins quan us anireu trobant cada set anys?
No sé fins quan... Però espero poder-ho seguir fent. Quan acabes de veure el reportatge, tens ganes que passin de seguida set anys més, per poder veure com els ha anat. Perquè tot i que no els passen coses massa extraordinàries, sí que t'adones que la vida en si és extraordinària. Clar que els han passat coses: han tingut fills, altres s'han separat, alguns han tingut accidents de cotxe molt greus, se'ls ha mort alguna persona propera... però no són tampoc coses extraordinàries, són coses normals... Llavors t'adones, veient-ho tot, com n'és, d'extraòrdinaria, la vida: allò que és normal de vegades és el més interessant.
Évelin Pérez
L'origen és un programa de "30 minuts", l'any 1989. En aquell moment hi havia la sensació que la generació que pujava era diferent de totes les anteriors, la primera que havia nascut ja en democràcia. Vam voler fer la prova i saber com pensava aquesta gent, quins valors els orientaven...
Vam entrevistar setanta joves de cinc instituts diferents. El resultat va ser un programa molt interessant. Però una vegada vist el reportatge, vaig pensar que era una generació emblemàtica, i que valdria la penar tornar-los a veure d'aquí a set anys. I així ho vam fer: vam guardar les cintes i hi vam tornar set anys després. I set anys després, una altra vegada. I aquesta és la quarta vegada que ens trobem amb ells.
I per què aquest termini, sempre de set anys?
Teníem la sensació que set anys marquen una etapa a la vida. Quan dius: què seràs, d'aquí a set anys? Què faràs? Et fas uns càlculs, unes idees... I t'adones que set anys és un temps suficient per poder jutjar si la distància entre el desig i la realitat s'ha acomplert o no.
Com vau triar els protagonistes?
No vam buscar gent excepcional: volíem retratar la normalitat. Sí que vam buscar varietat geogràfica, sociològica, econòmica.... Aquest va ser el criteri inicial, i s'ha anat decantant cap a uns personatges a qui, d'alguna manera, els han anat passant coses més interessants que als altres. Perquè el nombre de protagonistes s'havia d'anar reduint: el primer any eren 70, el segon 18, a la tercera entrega 12 i en aquesta 8. Si no reduïm el nombre de personatges, no tenim espai material per poder abraçar les diferents vides i donar-los les quatre capes.
És aquesta quarta entrega de "Generació D" la més reveladora de totes?
Sí, cada entrega és més interessant que l'anterior. La segona vegada que ens vam trobar amb els protagonistes, ja es notava un canvi, i tenia gràcia. Tenien 22-23 anys. La tercera vegada algun havia començat a tenir fills, s'havia separat.... Però en aquesta entrega estan tots per sobre dels 40, i aquí sí que ja tens una perspectiva important de la vida.
Igual que han evolucionat els protagonistes, ha evolucionat la teva manera de mirar, de veure'ls?
Sí, fent aquest documental t'adones que la vida és allò que et passa mentre fas plans... com un allau que et passa per sobre i que et desmunta qualsevol dels plans que puguis fer. Jo he après molt escoltant-los: són uns protagonistes que han acceptat aquest joc de mirar-se a si mateixos i fer-ho en públic, un cop cada set anys. Amb ells aprens molt de les circumstàncies de la nostra condició com a éssers humans.
Quin és, per tu, el valor d'aquest producte televisiu?
El gran valor és la projecció: et veus reflectit en aquestes vides. En qualsevol d'elles. Perquè en el fons són vuit vides molt diferents però vuit vides molt normals. I això et fa reaccionar... és com una bufetada. L'altre gran valor és que, quan mires el reportatge, de seguida penses: "Això no ho havia vist mai." T'adones que és un material que prestigia molt la cadena que el fa, té un valor increïble: mira la societat que ens envolta d'una manera única.
Potser aquest tipus de producte no seria possible en una altra cadena?
No, seria impossible. El pacte que s'estableix entre la cadena, els protagonistes i jo, tot plegat... és una cosa bastant única. Hi ha com un vincle que només s'estableix entre TV3 i el seu públic, un vincle de confiança, i que fa possible aquest programa. Perquè veure el que deies amb 15 anys... de vegades et pot fer pujar els colors a la cara. I que ells acceptin fer-ho, demostra el seu valor i la seva confiança en la cadena.
Amb el pas dels anys, s'ha establert, potser, una certa relació d'amistat amb els protagonistes?
En principi, no. Mantenim el contacte, però sempre ens acomiadem amb un: "Ens trobem d'aquí a set anys!"
I fins quan us anireu trobant cada set anys?
No sé fins quan... Però espero poder-ho seguir fent. Quan acabes de veure el reportatge, tens ganes que passin de seguida set anys més, per poder veure com els ha anat. Perquè tot i que no els passen coses massa extraordinàries, sí que t'adones que la vida en si és extraordinària. Clar que els han passat coses: han tingut fills, altres s'han separat, alguns han tingut accidents de cotxe molt greus, se'ls ha mort alguna persona propera... però no són tampoc coses extraordinàries, són coses normals... Llavors t'adones, veient-ho tot, com n'és, d'extraòrdinaria, la vida: allò que és normal de vegades és el més interessant.
Évelin Pérez
