"Watergate: els homes que van fer caure Nixon", a "Segle XX"
Erigit des de fa tres dècades i mitja en sinònim de corrupció política i abús de poder, el record de l'escàndol Watergate queda molt associat, entre nosaltres, a les indagacions de dos redactors del "Washington Post".
Les indagacions dels redactors Carl Bernstein i Bob Woodward, alimentades per les confidències que els feia l'oficial de l'FBI Mark Felt, conegut com a Gola Profunda i que va morir, precisament, el passat mes de desembre. Aquesta dimensió periodística i detectivesca de l'afer, però, no ens hauria de fer oblidar el seu vessant institucional, que subratlla el doble documental francès titulat "Watergate. Els homes que van fer caure Nixon", produït fa uns mesos i que us convidem a veure a partir d'aquest dilluns.
Capítol 1
L'incident que va originar el cas (la detenció de cinc intrusos a la seu de campanya del Partit Demòcrata al complex d'oficines Watergate de Washington) havia tingut lloc el 17 de juny de 1972. Aquell novembre, Richard Nixon va obtenir una còmoda reelecció presidencial, i el gener següent els cinc intrusos van ser condemnats per delictes comuns; però al març, un d'ells va confessar que treballaven per a la Casa Blanca, i això va transformar l'afer en un escàndol polític que va fer decidir el Senat a crear una comissió d'investigació. Doncs bé, són els treballs d'aquesta comissió senatorial els que resumeix i analitza l'emissió d'aquest dilluns, a "Segle XX".
A partir del 17 de maig de 1973 i durant onze setmanes, la comissió, que va presidir amb fermes maneres d'advocat de poble el senador demòcrata per Carolina del Nord Sam Ervin, va cridar a comparèixer funcionaris i càrrecs de l'administració Nixon situats cada cop més amunt en l'organigrama de la Casa Blanca. Ho va fer en sessions públiques obertes als mitjans de comunicació i que les grans cadenes televisives van transmetre durant 319 hores, i que van fer possible que el 85% de les llars nord-americanes seguissin poc o molt les compareixences. Va ser això, molt més que no els articles de Bernstein i Woodward al "Post", el que va convertir l'afer en un esdeveniment politicomediàtic nacional, va conscienciar cada cop més ciutadans de les nombroses activitats il·legals autoritzades pel president dels Estats Units, i que va anar donant de Richard Nixon la imatge d'un mentider i un manipulador compulsiu.
Els set senadors de la comissió (quatre de demòcrates i tres de republicans), amb els seus assessors legals i investigadors, van enderrocar de manera implacable els successius murs de defensa amb què tots els homes del president, la majoria dels quals ja havien dimitit, protegien la teoria segons la qual Nixon no sabia res de les seves malifetes.
Capítol 1
L'incident que va originar el cas (la detenció de cinc intrusos a la seu de campanya del Partit Demòcrata al complex d'oficines Watergate de Washington) havia tingut lloc el 17 de juny de 1972. Aquell novembre, Richard Nixon va obtenir una còmoda reelecció presidencial, i el gener següent els cinc intrusos van ser condemnats per delictes comuns; però al març, un d'ells va confessar que treballaven per a la Casa Blanca, i això va transformar l'afer en un escàndol polític que va fer decidir el Senat a crear una comissió d'investigació. Doncs bé, són els treballs d'aquesta comissió senatorial els que resumeix i analitza l'emissió d'aquest dilluns, a "Segle XX".
A partir del 17 de maig de 1973 i durant onze setmanes, la comissió, que va presidir amb fermes maneres d'advocat de poble el senador demòcrata per Carolina del Nord Sam Ervin, va cridar a comparèixer funcionaris i càrrecs de l'administració Nixon situats cada cop més amunt en l'organigrama de la Casa Blanca. Ho va fer en sessions públiques obertes als mitjans de comunicació i que les grans cadenes televisives van transmetre durant 319 hores, i que van fer possible que el 85% de les llars nord-americanes seguissin poc o molt les compareixences. Va ser això, molt més que no els articles de Bernstein i Woodward al "Post", el que va convertir l'afer en un esdeveniment politicomediàtic nacional, va conscienciar cada cop més ciutadans de les nombroses activitats il·legals autoritzades pel president dels Estats Units, i que va anar donant de Richard Nixon la imatge d'un mentider i un manipulador compulsiu.
Els set senadors de la comissió (quatre de demòcrates i tres de republicans), amb els seus assessors legals i investigadors, van enderrocar de manera implacable els successius murs de defensa amb què tots els homes del president, la majoria dels quals ja havien dimitit, protegien la teoria segons la qual Nixon no sabia res de les seves malifetes.
